Mar amiga

He vist la mar gronxar-se
davant del meu carrer
amb peus de seda blava
i mans de plataner.
El vent li fa les trenes
amb remolins d’escates,
li besa les orelles
quan vola cap enlaire.

Als arbres de la vora
els guanya la frisor,
voldrien ser la la corda
i els pals del gronxador.
Voldrien fer-la seva
amb el batec de l’aire,
gronxar-la sense treva
amb dolç braceig dansaire.

Entre les roques i els cels,
com tu, mar, jo bé voldria
fondre terra i llunyania,
ser mirall sota els estels,
fer infinit el meu redol
per omplir tot el meu poble
d’oreig nou i vela noble,
de llum blava tot al volt.

La mar dubta i s’encanta,
no sap si perdre’s lluny,
seguint el traç de l’alba,
o anar riera amunt.
Pels vells camins de l’aigua
no sap si fer-se sorra
o anar-se’n amb la barca
que des de dins la gronxa.

Enyora les muntanyes
al fons del gran mirall
però porta a les entranyes
l’encís del blanc corall.
Els pins li donen ombra
quedant-se prop la riba
però sent la veu pregona
que a l’horitzó la crida.

Entre les roques i els cels,
com tu, mar, jo bé voldria
fondre terra i llunyania,
ser mirall sota els estels,
fer infinit el meu redol
per omplir tot el meu poble
d’oreig nou i vela noble,
de llum blava tot al volt.

C.A.