Memòries de Jordi Pujol: 2.- De què parlaven ?

Després de disfutar amb el cara a cara i l’espontaneïtat del president, al lector que sóc jo li queden ganes de saber més coses, i amb més detall, relacionades amb el fons de l’acció política en els moments més decisius, o en els moments que considero que qui escriu les memòries ha de valorar com més determinants o decisius. I em dóna la impressió que el president es deixa moltes coses al tinter, perquè no vol remoure segons què, perquè no li sembla necessari o perquè no ha tingut temps d’anar més al fons de la seva exposició i no vol comprometre’s, ni vol comprometre ningú més, amb el detall de segons quins comportaments i opinions. Val a dir que no defuig cap dels temes més rellevants, els fets del 23 F, per expemple, o la decisió de Miquel Roca de deixar la secretaria de Convergència , o la seva intervenció decidida a favor de l’organització dels Jocs Olímpics. Però en tots aquests temes queda sempre un regust de poc, una sensació d’haver passat com per sobre les brases d’algunes qüestions sobre les quals no es vol comunicar una opinió plenament formada. Sobre Miquel Roca, per exemple, sorprèn que es redueixi una decisió tan transcendental per al futur de Convergència a una qüestió de calendari relacionada amb l’edat de Miquel Roca, amb els quinze anys que portava al capdavant del partit i amb la seva decisió de presentar-se finalment com a candidat a l’alcaldia de Barcelona, després de renunciar el 27 de desembre de 1994 a l’escó de diputat, tot això coincidint amb la determinació del president Pujol de no donar a conèixer la intenció de presentar-se o no a la reelecció a la presidència de la Generalitat fins als volts de 1.998, no abans. Hom pensa que aquí van passar moltes coses, moltes corredisses, moltes opinions enfrontades, moltes passes endavant i endarrere, que el president ens amaga. I és una lllàstima, perquè això treu una part important de relleu polític i humà a les memòries, que queden incompletes i que per tant algú altre, probablement, haurà de completar.

El mateix pot dir-se amb relació a les converses, o discussions, amb el rei i amb en Felipe González, respecte de les quals s’expressa l’estat d’ànim del president, o la conveniència o l’oportunitat de tenir-les, però se n’amaga el contingut, o es passa distretament per alt. Es transcriu, sí, el contingut d’algunes cartes al rei i al president del Govern espanyol que expressen la seva intenció d’aprofundir sobre temes importants per a Catalunya, però quan arriba l’hora del contacte, de la discussió, de les conclusions, el lector es queda a mig camí, imaginant el que es devia parlar a partir del poc que se li exposa. Un exemple clamorós, en aquest sentit, és la reunió que va mantenir amb en Felipe Gonzàlez a casa de Pere Duran Farell, a Premià de Dalt, el 1988. Diu que va ser una conversa important que va tenir conseqüències positives, i que li consta que Felipe Gonzàlez a partir de llavors ja no el considerva un personatge perillós sinó una persona constructiva en qui es podia confiar. El lector, perplex davant la contundència d’aquestes expressions, es pregunta :¿de què van parlar, doncs?, ¿tants anys van haver de passar perquè el president de la Generalitat deixés de ser considerat un personatge perillós als ulls del Govern espanyol?, ¿quins retrets, quins projectes, quines sospites, quines opinions sobre Espanya, Catalunya, Europa, van posar en comú?, ¿en què estaven d’acord, en quins temes hi havia diferències insalvables? Sobre aquests temes, i sobre la seva persistència, modificació i evolució, les memòries del president Pujol haurien de ser molt més profundes.