Fundacions, donacions i país

Quan sento comentaris que donen per suposada la legalitat de les entregues de diner que ara es coneixen a rel de l’afer Millet, de la fundació Palau-Orfeó Català a la fundació Trias Fargas, de Convergència, per un import global de 630.000 € entre el 1998 i el 2009, em quedo perplex davant la lleugeresa amb què es qualifica el fet, i em pregunto si certes instàncies d’aquest país, per segons quines coses relacionades amb la cultura i la política, no s’han posat una bena als ulls que els priva de veure la realitat amb els mateixos ulls amb què la veu la gent del carrer des del sentit comú més elemental.

Anem per passos: que existeixin convenis amb aparença de legalitat entre les dues fundacions només vol dir que a les dues parts els interessava tenir documentada la seva relació (i molt bé ho ha aprofitat el Sr Puig), però de cap manera significa que aquestes importants entregues de diner (en bona part procedents de subvencions públiques !) s’ajustessin a la funció de la fundació Palau segons la llei i segons els seus estatuts. Segons la llei, les fundacions són per naturalesa entitats sense afany de lucre dedicades a finalitats d’interès general. ¿Es pot sostenir que la fundació d’un partit polític que rep aquestes donacions defensa l’interès general i no interessos partidistes? També segons la llei de fundacions, aquestes han de destinar el 70% dels seus ingressos nets de cada any al compliment dels fins fundacionals, i la resta s´ha de destinar o bé al compliment diferit de les mateixes finalitats o bé a incrementar les seves dotacions, i el patronat en tot cas ha d’aprovar l’aplicació dels ingressos. És obvi que entre els fins fundacionals que han de recollir els estatuts de la fundació Palau no hi poden caber els relacionats amb la promoció de fundacions de partits polítics, perquè això desnaturalitzaria la seva funció de manera flagrant. La fundació Trias Fargas, amb tots els respectes que mereix la seva activitat, no té com objectiu la de promoure la cultura popular o musical en general, ni que sapiguem es dedica a la venda d’instruments musicals, ni és un agència de contractació d’artistes i espectacles, sinó que legítimament defensa la visió social i política d’un partit polític concret, Convergència. Ni més ni menys. ¿Per què, doncs, el patronat de la fundació Palau va aprovar aquests convenis amb la fundació Trias Fargas, com una foma suposadament normal, i extraordinàriament perllongada en el temps, de sortida de diners en part públics, sense cap contraprestació, si era evident que no ho podia fer des de l’exigència de la llei i dels seus propis estatuts? Aquesta manera de procedir del patronat i del seu president, el Sr Millet, constitueix un esglaó més del maltracte i saqueig constant a què han estat sotmesos la fundació, el Palau i l’Orfeó amb la incomprensible (il.legal i antiestatutari) vistiplau dels seus patrons i amb la deixadesa de les institucions del Consorci (Generalitat, Ajuntament i Ministeri).

Aquests mals tenen la seva arrel. Durant massa anys (en bona part pel predomini de la doctrina nacionalista del pujolisme) ens hem acostumat a confondre, com un fet natural, l’interès d’una visió particular de la cultura i de la política amb l’interès general. Des d’aquesta òptica, ¿qui es podia atrevir a posar en qüestió les males pràctiques d’una institució com el Palau si es considerava que allí hi havia concentrades les essències del nacionalisme tal com les predicava el partit governant? A aquesta confusió hi ha contribuït, també s’ha de dir, el consentiment dels socialistes a qui sovint els ha convingut més mirar cap a una altra banda per no pertorbar massa la distribució de parcel.les de poder i de símbols entre la Generalitat convergent i els ajuntaments socialistes. I entre tots hem donat per fet que el que era bo per a uns era bo per al conjunt del país. Potser ens hem equivocat tots, i convé rectificar i treure les institucions culturals i polítiques (també els partits polítics) del llast acomodatici i rutinari en què s’han instal.lat per mor d’una visió de país que no es correspon amb la Catalunya real. L’historiador mataroní Josep Mª Fradera (La Pàtria dels catalans. Història, política, cultura”, ed. La Magrana) parla amb duresa de dues dècades perdudes socialment i culturalment a Catalunya (les dels anys 80 i 90), a causa d’aquesta visió reduccionista i dualista de la societat i de la cultura catalanes que s’ha anat imposant. Diu Fradera: “Tot l’ordit i la trama de la cultura catalana i de la cultura feta a Catalunya s’han podrit de dalt a baix pel clientelisme polític, les subvencions i una divisió del país a la valenciana, en moros i cristians”. Sense ser tan contundents ni tan pessimistes, potser comença a ser hora que ens ho fem mirar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat