D'aquells que amb el món no en tenen prou


"D’aquells que amb el món no en tenen prou: els sants, els conqueridors, els poetes i tots els aficionats als llibres". Si Joubert hagués conegut els usuaris dels blocs, del facebook i de tota la rècula d’altres modalitats de comunicació tecnològiques, també ens hauria afegit a la llista d’aquells que amb el món no en tenim prou i mirem de donar-li la volta deixant constància del que pensem, del que critiquem, del que volem , del que esperem, en definitiva de tot el que ens passa i veiem al nostre costat perquè aquest món no ens acaba d’agradar. Però aquest deixar constància i donar-li la volta al món es produeix sempre des d’un angle molt reduït i simplificador, des d’una perspectiva subjectiva i molt limitada . I és que sense simplificar el que veiem i el que ens passa no ens podem comunicar. El mateix fet d’escriure consisteix en deixar constància d’alguna cosa que no pots eludir i al mateix temps sentir nostàlgia del que es perd mentre ho escrius. Justament per connotar aquesta limitació fonamental que afecta les formes de creació i de comunicació parlem de la mort del subjecte, del jo que només es fa sentir com un vague substrat entremig de l’enrevessat món de sensacions i elaboracions que no pot ni pretén dominar perquè queden fora del seu abast, i fins de la seva comprensió, tan bon punt surten del propi àmbit de creació i deixen de pertànyer-li.

Sempre es queden curtes les nostres expectatives de canviar el món, les nostres esperances, els nostres projectes, i al cap i a la fi hem d’admetre que és el món el que no para de canviar-nos a nosaltres. George Steiner senyala aquest desajust com una de les raons de la tristesa del pensament inherent a la condició humana: “En general, l’anticipació, la fantasia i la imatge sobrepassen la realització... Als desitjos satisfets hi segueix una reveladora buidor, una tristesa de la sacietat (Goethe i Proust són els exploradors despietats d’aquesta accidia). La famosa tristor post coitum i el desig del cigarret després de l’orgasme són precisament la mesura que s’estableix entre l’expectativa i la substància, entre la imatge fabulada i el fet empíric. L’eros humà està emparentat amb la tristesa fins a la mort. Si els nostres processos de pensament (i de comunicació, afegiria) fossin menys urgents, menys gràfics, menys hipnòtics (com passa en el fervor de la masturbació o quan se somia amb els ulls oberts), les desil.lusions constants, la massa gris de la nàusea encastada al cor de l’ésser, ens deixaria menys desarmats”. Per això deu ser important mantenir un nivell de soledat, d’autoconsciència crítica, de distància, enmig de tanta sol.licitud comunicativa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat