Europa contra tots

Rubens: Rapte d'Europa

Els que fa quatre anys van fer una campanya ferotge a favor del “no” a la proposta d’una Constitució per Europa, ara fan campanya per asseure’s al seu Parlament predicant que ells sí que hi aniran per solucionar els problemes domèstics (algun tarambana diu que hi exigirà la solució del finançament català). Els mitjans de comunicació del nostre país, que s’atipen de dir que no signen les informacions de la campanya perquè no les poden fer amb criteris estrictament professionals, no paren de pronosticar, i per tant d’anticipar (és allò de la profecia autoacomplerta), el triomf abassegador de l’abstenció, com si l’absentisme fos l’actitud que mereix més respecte i més reconeixement ètic. Els que es van carregar la proposta de Constitució europea ara passen al davant dels partits tradicionalment europeistes amb grups de la dreta radical i antieuropeus (cas d’ Holanda i Gran Bretanya). Els euroescèptics presideixen la Unió i la porten pel pedregar (cas de la presidència txeca). Alguna de les Directives aprovades aquesta legilatura miren més cap al passat, cap a “l’Europa de les Pàtries” dels anys seixanta, proclamada pel general De Gaulle, que cap a l’Europa del futur (cas de la Directiva dita de “Retorn”, sobre la immigració). La feblesa institucional i la manca de decisions per completar la unió econòmica i emprendre la construcció d’una Europa socialment i políticament cohesionada, la deixen en el desemparament per enfrontar la crisi (el pressupost comunitari és encara una minúcia del 1,03 del PIB europeu, i en bona part se’l mengen les subvencions agrícoles). El Pla Bolònia, que hauria d’estar en funcionament des de fa anys, per començar a conformar entre els joves l’Europa Federal, els Estats Units d’Europa, encara és posat en qüestió per part dels seus mateixos beneficiaris. Sota el subterfugi que els polítics no ho fan bé, els ciutadans podem estar contribuint a l’afebliment d’Europa i a perllongar el seu bloqueig durant molts anys, a comprometre el futur de les properes generacions. No li vull tant de mal a Europa, i per això aniré a votar, encara que només signifiqui posar un esparadrap sobre ferides profundes. Votar: un gest senzill, com omplir el capell del pobre amb un patacó d’esperança, una papereta contra el silenci:

“El meu capell, en terra, és el Banc d’Europa.
Si us plau, no tireu tristesa en la meva peça.
No estic demanant un parell d’ulls.
No sóc un captaire.
Furg en la vostra butxaca amb la meva cançó.
Cant com un miner gal.lès a l’atur,
com el camperol que agafa el darrer tren d’Europa
a la recerca del moltó d’ales i del velló d’or.
El meu capell és el meu castell, el meu país, el meu mòbil.
Allibereu les vostres mans!
Amolleu aquestes orenetes!
Que les vostres monedes deixin veure la seva mitra.
Tireu, almenys, el preu d’una europea trucada perduda...

Una vegada, mon pare em va dir:
“Escolta. Porta sempre, sempre, diners a la butxaca.
El diner és molt important per a la gent pobra.
Els rics no duen pasta solta”.
Contà la veritat.
Ell no era un euroescèptic.
Era un món-escèptic,
Però estotjava un patacó d’esperança a la seva boina...

El meu capell ,en terra, és un carrusel.
Conec el preu del silenci.
L’amarg terrible preu del silenci.
Per això canto en aquest cantó fred del carrer Europa...

(Manuel Rivas, “Història dels diners”, de “A desaparición da neve”, traducció de Biel Mesquida)