Diner públic

A Obama no li tremola el pols a l’hora d’intervenir amb diner públic les empreses privades que entren en fallida. Ara li ha arribat el torn a General Motors, la icona per excel.lència de la produccció d’automòbils al món durant quasi un segle (Opel, la seva filial a Europa, ja ha estat adquirida per la canadenca Magna). Amb un passiu de 122.000 milions €, que és més del doble que l’actiu, l’Estat hi haurà invertit en total, per salvar-la, quasi 55.000 milions de dòlars, i haurà de dividir-la en dues meitats, la de les marques que encara funcionen, com Cadillac i Chevrolet, i la que serà objecte de liquidació, amb reducció de plantes i acomiadament de personal. La nacionalització d’aquesta icona del capitalisme automobilístic suposa que l’Estat nordamericà passa a ser titular del 60% de les accions (encara que sigui a contracor, ha vingut a dir Obama), l’Estat canadenc del 12% i la resta passa a mans d’empleats i creditors. Mai vist, si a aquesta nacionalització hi afegim les injeccions de capital públic a sectors bancaris, com Citigroup, per quantitats semblants. L’Estat, tractat d’interventor malèvol per l’ortodòxia de l’economia neolliberal, ens ha de salvar les empreses privades més representatives, a costa d’un endeutament creixent en perjudici d’inversions directament socials (sanitat, ensenyament, desenvolupament, pobresa, dependència, ajuda al tercer món ...). Només s’entén si assumim que l’Estat ha d’optar ara per les inversions de capital públic en l’economia privada per salvaguardar, fins on sigui possible, els béns socials prioritaris que són els llocs de treball, i reincentivar el consum, és a dir, si acceptem que l’Estat ha d’evitar el risc de naufragi total a què ens han abocat les formes neocapitalistes dels darrers trenta anys. Més endavant s’haurà de veure com es reprivatitzen aquestes icones del capitalisme (si es compleix una vegada més la màxima neolliberal de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues), i sobretot si el ritme de producció (cotxes en el cas de GM) i l’eficiència dels productes continuen sent assumibles en el que en diem una economia sostenible, expressió insuficient i ambígua però que tots intuïm que es refereix al final d’un mode de producció excessiva, d’acumulacions desregulades de beneficis i de dispendi immisericorde de les energies disponibles. Val la pena invertir tant diner públic per continuar produint el mateix i de la mateixa manera?