Anatomia d'un instant

Javier Cercas volia fer una novel.la de ficció sobre el cop d’Estat del 23-F (com explica en el pròleg), però la força dramàtica i el significat simbòlic dels fets i personatges en ells mateixos el van covèncer que havia de respectar la realitat i obrir en tot cas una porta a la ficció (la que proposa a l’epíleg titulat significativament com “pròleg d’una novel.la”). En la tensió d’aquestes dues possibilitats de realitat i ficció transcorre més aviat una crònica històrica que en part és també assaig. La lectura d'“Anatomía de un instante” deixa una sensació d’agredolç. D’una banda, perdura l’eco de les novel.les de Cercas en les que la ficció reconstrueix la realitat d’una forma absolutament hipnòtica i suggeridora (“Soldados de Salamina”, “La velocidad de la luz”), i semblaria que en aquesta nova obra s’hauria de reproduir aquesta recreació, però t’adones, a mida que avances en la lectura, que amb aquest plantejament Cercas perd nervi narratiu tot i que s'esforça en escrutar les diverses significacions dels fets. Conserva, això sí, l'agilitat i transparència de llenguatge que el caracteritzen, concentrat en recuperar d'entre els replecs de la memòria literària (el treball previ d'investigació i d'entrevistes és molt considerable) el que, amb expressió de Borges, és la força d’un instant que explica la realitat de tot un procés (“qualsevol destí, per llarg i complicat que sigui, consta en realitat d’un sol instant, l’instant en què un home sap per sempre qui és”). Aquest instant pren vida en el gest d’Adolfo Suárez mantenint-se al seu escó i plantant cara als guàrdies civils que van assaltar el Congrés aquella tarda-nit, i d’aquest gest en són subsidiaris els altres gestos del general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo. Gest purament polític, d’una absoluta força simbòlica, procedent d’un polític pur, segons el descriu Cercas. De la significació d'aquest gest irradien els fets que sovint queden exposats sota hipòtesis de gestació, paral.lelisme i desenllaç sorprenents (com és el cas del que presenta com a matriu del cop, amb intervenció de molts factors, reals o suposats, sense deixar de banda la figura del rei, i, encara més clar, l’anàlisi del paper dels serveis secrets –CESID-, a ran de l’enigmàtica figura del comandant Cortina, absolt en el Judici posterior).

Per als qui, donada l’edat, tenim la memòria encara fresca d’aquells fets i d’aquella atmosfera, el llibre aporta poques coses noves respecte del que ja sabíem per la lectura apassionada dels diaris de llavors. Però per als joves que no ho van viure, o que no en poden conservar memòria, i que ara senten parlar de les insuficiències de la transició (inclús del seu fracàs), i s’hi apunten amb entusiame adolescent, ationades des de certes esquerres ingènues i a voltes malvolents, la lectura d’aquesta novel.la és molt recomanable. La nitidesa, precisió i agilitat amb què, malgrat les limitacions, exposa la complexitat enteranyinada de l’ambient polític i social de finals dels setanta i principis dels vuitanta, la gestació del cop, els personatges, els líders polítics i militars, els seus apunts biogràfics, el seu desenvolupament i desenllaç, les seves conseqüències, el fan indispensable si es vol tenir una visió global, respectuosa i apassionada alhora, d’uns anys que són la clau de volta de la nostra democràcia i n’expliquen les seves singularitats. Cercas raona el que va passar, i en certa manera té la valentia d’enfrontar-se ell mateix amb la seva particular memòria històrica, i contribuex així a establir un pont (el que en determinats moments qualifica com simetries de la història) intergeneracional que fa més comprensibles, vistes des de l’instant actual, moltes opcions dels que van haver de ser protagonistes d’aquells temps, o dels que simplement com a ciutadans havien de donar un pas endavant partint dels enormes condicionants del franquisme encara vigent. En aquest sentit, el final del llibre és aclaridor. Cercas pregunta al seu pare, poc abans de morir, per què tant ell com la seva mare havien confiat amb en Suárez, i aquest li respon: “Porque era como nosotros. Era de pueblo, había sido de Falange, había sido de Acción Católica, no iba a hacer nada malo, lo entiendes, ¿no?”. Sense aquestes conviccions arrelades, simples però profundes, de milions de persones que conformaven una part del gruix social de l’Espanya de llavors, el pas endavant no hauria estat possible.

Nota: acaba de sortir una biografia de Suàrez, molt més polièdrica, de l’escriptor i periodista Gregorio Morán, expert en la transició :Adolfo Suárez, Ambición y destino.