Garzón: entre l'ètica institucional i l'excés jurídic
La Resolució del jutge Garzón obrint diligències penals, a instància de diferents Associacions per la Recuperació de la Memòria Històrica i alguns particulars, per la presumpta comissió de delictes permanents de detenció ilegal, sense donar raó del destí de les víctimes, en el context de crims contra la Humanitat, durant el període comprès entre el 17 de juliol de 1.936 i el 1.952, es mou entre l’imperatiu ètic institucional i l’excés jurídic.
Imperatiu ètic institucional perquè, com diu, “optar per la no obertura del procediment seria una instrumentalització negativa de la justícia... es tracta, en definitiva, d’una forma de rehabilitació institucional davant el silenci desplegat fins avui, que no només ha atorgat de facto l’extinció de la responsabilitat penal sinó la impunitat “ als autors d’aquests crims. En aquest sentit, Garzón pren la iniciativa d’investigar els crims de l’estructura franquista, entesa com “organització coordinada i conscient, orientada a acabar per les vies de fet amb la República mitjançant l’enderrocament del Govern legítim d’Espanya, i donar pas d’aquesta manera a un pla preconcebut que incluïa l’ús de la violència com instrument bàsic per a la seva execució”. Aquesta iniciativa, doncs, és clarament una crítica a la passivitat de l’Estat desplegada durant tot el temps en què no s’han perseguit aquests delictes, i com a tal una crítica encoberta de les insuficiències de la Llei coneguda com de la Memòria Històrica en tant que instrument de rehabilitació de la dignitat de les víctimes i satisfacció dels seus familiars. Només cal senyalar que aquesta Llei no considera títol d'indemnització per responsabilitat de l'Estat la declaració de reparació i reconeixment personal de les víctimes (per bé que preveu indemnitzacions taxades en determinats supòsits i millores de prestacions econòmiques ja reconegudes), mentre que la causa oberta per Garzón preveu conseqüències civils i patrimonials que podrien derivar-se a càrrec de l'Estat. Com tota crítica, encara que aquí es presenti des de l’imperatiu ètic de les institucions de l’Estat, té un fort component subjectiu que passa per damunt de la Llei d’Amnistia del 77 (preconstitucional), dels concerts polítics del temps de la transició i de l'esmentada Llei de la Memòria Històrica.
Imperatiu ètic institucional perquè, com diu, “optar per la no obertura del procediment seria una instrumentalització negativa de la justícia... es tracta, en definitiva, d’una forma de rehabilitació institucional davant el silenci desplegat fins avui, que no només ha atorgat de facto l’extinció de la responsabilitat penal sinó la impunitat “ als autors d’aquests crims. En aquest sentit, Garzón pren la iniciativa d’investigar els crims de l’estructura franquista, entesa com “organització coordinada i conscient, orientada a acabar per les vies de fet amb la República mitjançant l’enderrocament del Govern legítim d’Espanya, i donar pas d’aquesta manera a un pla preconcebut que incluïa l’ús de la violència com instrument bàsic per a la seva execució”. Aquesta iniciativa, doncs, és clarament una crítica a la passivitat de l’Estat desplegada durant tot el temps en què no s’han perseguit aquests delictes, i com a tal una crítica encoberta de les insuficiències de la Llei coneguda com de la Memòria Històrica en tant que instrument de rehabilitació de la dignitat de les víctimes i satisfacció dels seus familiars. Només cal senyalar que aquesta Llei no considera títol d'indemnització per responsabilitat de l'Estat la declaració de reparació i reconeixment personal de les víctimes (per bé que preveu indemnitzacions taxades en determinats supòsits i millores de prestacions econòmiques ja reconegudes), mentre que la causa oberta per Garzón preveu conseqüències civils i patrimonials que podrien derivar-se a càrrec de l'Estat. Com tota crítica, encara que aquí es presenti des de l’imperatiu ètic de les institucions de l’Estat, té un fort component subjectiu que passa per damunt de la Llei d’Amnistia del 77 (preconstitucional), dels concerts polítics del temps de la transició i de l'esmentada Llei de la Memòria Històrica.
En una investigació tan ambiciosa és difícil no veure-hi un substrat polític, un interès en forçar la interpretació legal dels fets per tal de controlar des del propi Jutjat d’Instrucció el que els textos legals sortits del Parlament haurien de fer i no fan, segons el criteri de Garzón. Es tracta, així, de la substitució de la deficient voluntat política expressada parlamentàriament per l’impuls ètic-judicial de Garzón. En un comentari que li he sentit avui, Antoni Puigverd deia que és com una entrada d’un elefant en un cristalleria.
Quan es produeix aquesta voluntat de substitució ètica de la voluntat política des d’una instància judicial, es fàcil que es forci fins on calgui la interpretació legal, i Garzón la força amb alguns excessos que no tenen fonament jurídic. Crea una obra d’enginyeria jurídica en la que hi entren amb calçador conceptes com: delicte de lesa humanitat en un temps en què no existia aquesta qualificació; la irretroactivitat de la llei penal i la figura de la prescripció del delicte; la competència judicial; la limitació arbitrària del temps que s’investiga i, sobretot, la definició del delicte de detenció ilegal com delicte permanent i no consumat que li serveix de clau de volta per justificar la necessitat d’investigar els crims sota la seva competència i direcció, en qualsevol cas, encara que els principals responsables s’hagin mort (demana que s’uneixin a la causa els Certificats de defunció dels membres més siginificatius dels cinc primers governs franquistes, entre el 18 de juliol de 1.945 i el 18 de juliol de 1.951). ¿ Algú pot entendre que amb aquesta finalitat de control s’hagin de qualificar els crims franquistes com delictes permanents, i no com el que realment són, assassinats consumats ? Amb tanta enginyeria i tan poc fonament la construcció jurídica de Garzón no es pot aguantar.
Quan es produeix aquesta voluntat de substitució ètica de la voluntat política des d’una instància judicial, es fàcil que es forci fins on calgui la interpretació legal, i Garzón la força amb alguns excessos que no tenen fonament jurídic. Crea una obra d’enginyeria jurídica en la que hi entren amb calçador conceptes com: delicte de lesa humanitat en un temps en què no existia aquesta qualificació; la irretroactivitat de la llei penal i la figura de la prescripció del delicte; la competència judicial; la limitació arbitrària del temps que s’investiga i, sobretot, la definició del delicte de detenció ilegal com delicte permanent i no consumat que li serveix de clau de volta per justificar la necessitat d’investigar els crims sota la seva competència i direcció, en qualsevol cas, encara que els principals responsables s’hagin mort (demana que s’uneixin a la causa els Certificats de defunció dels membres més siginificatius dels cinc primers governs franquistes, entre el 18 de juliol de 1.945 i el 18 de juliol de 1.951). ¿ Algú pot entendre que amb aquesta finalitat de control s’hagin de qualificar els crims franquistes com delictes permanents, i no com el que realment són, assassinats consumats ? Amb tanta enginyeria i tan poc fonament la construcció jurídica de Garzón no es pot aguantar.
Comentaris