La dona que els homes no estimaven

No acostumo a llegir bestsellers, i encara menys bestsellers d’acció o d’intriga. Vaig començar la lectura de “Els homes que no estimaven les dones”, de S.Larsson (Columna) amb la recança de pensar que potser em trobaria amb la típica novel.la que t’impel.leix a passar ràpidament les pàgines per veure què ve després, què li passa al protagonista que ja hagis previst o que et pugui sorprendre, per arribar al desenllaç i quedar més o menys satisfet, però sense haver disfrutat pròpiament del llenguatge que t’ho explica, de l’estil, de l’esforç creatiu de l’autor per donar forma i contingut a un món en el que et puguis sentir concernit, interpel.lat, meravellat des del punt de vista literari. En aquestes novel.les interessa molt el que passa, i molt poc el com passa. Els personatges són generalment estereotips, i la narració sol ser la negació de la literatura, es conforma amb frases curtes, d’una obvietat que et desarma, d’una simplicitat que depèn només del galimaties, laberint o puzle que s’hagi volgut imaginar l’autor per jugar amb tu, enganxar-te i portar-te fins al final.

Amb aquests prejudicis vaig començar la lectura de “Els homes que no estimaven les dones”, i val a dir que les dues-centes primeres pàgines quasi em van confirmar la temença d’estar perdent el temps amb la típica i tòpica novel.la d’intriga. Però hi veia un no sé què que va fer que no l’abandonés, que continués llegint. Segurament m’hi ajudava la textura de periodisme d’investigació que la travessa de dalt a baix. L’acció es mou sobre dues indagacions, una que absorbeix l’atenció dels protagonistes i del lector sobre bases totalment clàssiques per desentranyar el fons criminal d’uns fets remots (sospites al si d’una saga familiar, traces manuscrites, al.legories veterotestamentàries, fotografies...), i una altra molt menys intensa, però rabiosament actual, entorn del món de les finances. Dues indagacions que es juxtaposen amb tènues fils de connexió que fan que el conjunt quedi obert a trames posteriors que es desenvolupen en els altres dos títols de la trilogia Millenium, a punt d’editar-se (“La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina" i "La reina al palau dels corrents d'aire")

El més interessant, però, el que al meu parer sobresurt a la novel.la com una creació incrustada al si de la narració més o menys banal dels fets, i que la distingeix de les novel.les del mateix gènere, és el personatge de la Lisbeth Salander. Diria que la investigació, la intriga, és un pretext per anar descobrint la Salander, la noia estrafolària, dèbil malgrat les seves inusitades habilitats, forta en la seva debilitat, negada per als sentiments i sentimentalment desbordada ("La por més gran de la Lisbeth, que era tan gran i tan negra que prenia proporcions de fòbia, era que la gent es rigués dels seus sentiments"), marginada i alhora central i imprescindible dins els amplíssim marges permissius del swedish way of life que caracteritza els contorns i les relacions dels altres personatges. La Salander que personifica el patiment de totes les dones que són perseguides, maltractades, torturades pels homes: la veritat que va mostrant la novel.la per entre els replecs de l’acció, indicant que en ella es concentren totes les dones que els homes no estimaven. Un personatge que creix a mida que l’acció avança, que s’interroga ell mateix i que t’interroga, que amb la mort de la mare es queda (i et deixa) amb una resposta pendent que s’entreveu molt més definitiva que la resolució del cas Harriet i del cas Wennerström que ha contribuït decisivament a desvelar: "La mort de la mare significava que la ferida no es curaria mai, ja que mai no obtindria una resposta a la pregunta que sempre li havia volgut fer".