Actualitat
Terrorisme.-
Aquest matí, comentant a la tertúlia de Catalunya Ràdio l’atemptat terrorista amb cotxe bomba a Legutiano, amb el balanç d’un guàrdia civil mort (J. Manuel Piñuel) i quatre més de ferits, a Patrícia Gabancho, després de condemnar, naturalment, l’atemptat, li ha faltat temps per opinar que Zapatero va portar la negociació amb ETA, durant la treva, amb molt poca traça, i que caldrà tornar-hi. En la mateixa línia, acabo d’escoltar a les notícies del migdia el Lehendakari Ibarretxe condemnant l’atemptat i afegint que cal buscar solucions. Penso que tothom és lliure d’opinar el que li sembli, però que aprofitar un atemptat com el d’aquest matí per insistir en què cal renegociar amb ETA cau fora del sentit comú, vull dir del sentit comú de la majoria. I és veritat que la gent vol solucions, però si aquestes solucions les connecta Ibarretxe amb la reedició, corregida i augmentada, del seu pla (que està obrint greus diferències a dins mateix del PNB), penso que també se situa fora del sentit comú de la majoria, també del sentit comú de la majoria de la societat basca. El que la gent vol és que el terrorisme, i els qui el recolzen de la manera que sigui, acabin aïllats perquè quedin clars els contorns i la magnitud de la seva barbàrie.
Finançament.-
Comentant el celebrat article del president Montilla a El País de fa uns dies (“Falso dilema”), Salvador Cardús publica un altre article a la Vanguardia d’avui (“No era victimismo”) elogiant la posició decidida del president enfront d’un sector del PSOE en el tema del finançament. Cardús, però, recorda que el compliment de la llei, i en aquest cas el compliment del que l’Estatut preveu respecte del finançament, és també qüestió de dignitat nacional. Deu tenir part de raó, encara que a mi em cansa bastant l’enfoc invariablement nacionalista per encarar tots el problemes i buscar totes les solucions, sobretot quan el que es pretén, com és el cas d’en Mas, és utilitzar el sentiment nacionalista per denunciar les suposades insuficiències del Govern de la Generalitat per aconseguir un bon finançament, com si el Govern patís d’una incapacitat gairebé congènita en aquest tema per raó precisament de la seva (també suposada, però sempre esgrimida com un espantall) dependència del PSOE. I esclar, en aquesta tessitura sempre tindran raó: si fracassa el finançament, ens diran que ells ja ho havien previst de bell antuvi; si s’obté un bon finançament, diran que es podia haver aconseguit molt més. En definitiva, una utilització avantatgista dels mitjans polítics. Més enllà, o més ençà, del nacionalisme (serà que cadascú interpreta el que significa Catalunya com a nació a la seva manera), l’especificitat del president Montilla radica en el fet que per primera vegada una immensa majoria de catalans, siguin o no siguin nacionalistes, poden identificar-se amb les justes reivindicacions d’un finançament que resulti equitatiu, no per raons nacionalistes sinó per estrictes raons d’equilibri i de progrés social. El nacionalisme, i la forma com cadascú l’entengui, es dóna per suposat ( com el valor a les cartilles de la mili), però el que importa són els recursos per atendre les persones i les necessitats del país (només faltaria…).
Aquest matí, comentant a la tertúlia de Catalunya Ràdio l’atemptat terrorista amb cotxe bomba a Legutiano, amb el balanç d’un guàrdia civil mort (J. Manuel Piñuel) i quatre més de ferits, a Patrícia Gabancho, després de condemnar, naturalment, l’atemptat, li ha faltat temps per opinar que Zapatero va portar la negociació amb ETA, durant la treva, amb molt poca traça, i que caldrà tornar-hi. En la mateixa línia, acabo d’escoltar a les notícies del migdia el Lehendakari Ibarretxe condemnant l’atemptat i afegint que cal buscar solucions. Penso que tothom és lliure d’opinar el que li sembli, però que aprofitar un atemptat com el d’aquest matí per insistir en què cal renegociar amb ETA cau fora del sentit comú, vull dir del sentit comú de la majoria. I és veritat que la gent vol solucions, però si aquestes solucions les connecta Ibarretxe amb la reedició, corregida i augmentada, del seu pla (que està obrint greus diferències a dins mateix del PNB), penso que també se situa fora del sentit comú de la majoria, també del sentit comú de la majoria de la societat basca. El que la gent vol és que el terrorisme, i els qui el recolzen de la manera que sigui, acabin aïllats perquè quedin clars els contorns i la magnitud de la seva barbàrie.
Finançament.-
Comentant el celebrat article del president Montilla a El País de fa uns dies (“Falso dilema”), Salvador Cardús publica un altre article a la Vanguardia d’avui (“No era victimismo”) elogiant la posició decidida del president enfront d’un sector del PSOE en el tema del finançament. Cardús, però, recorda que el compliment de la llei, i en aquest cas el compliment del que l’Estatut preveu respecte del finançament, és també qüestió de dignitat nacional. Deu tenir part de raó, encara que a mi em cansa bastant l’enfoc invariablement nacionalista per encarar tots el problemes i buscar totes les solucions, sobretot quan el que es pretén, com és el cas d’en Mas, és utilitzar el sentiment nacionalista per denunciar les suposades insuficiències del Govern de la Generalitat per aconseguir un bon finançament, com si el Govern patís d’una incapacitat gairebé congènita en aquest tema per raó precisament de la seva (també suposada, però sempre esgrimida com un espantall) dependència del PSOE. I esclar, en aquesta tessitura sempre tindran raó: si fracassa el finançament, ens diran que ells ja ho havien previst de bell antuvi; si s’obté un bon finançament, diran que es podia haver aconseguit molt més. En definitiva, una utilització avantatgista dels mitjans polítics. Més enllà, o més ençà, del nacionalisme (serà que cadascú interpreta el que significa Catalunya com a nació a la seva manera), l’especificitat del president Montilla radica en el fet que per primera vegada una immensa majoria de catalans, siguin o no siguin nacionalistes, poden identificar-se amb les justes reivindicacions d’un finançament que resulti equitatiu, no per raons nacionalistes sinó per estrictes raons d’equilibri i de progrés social. El nacionalisme, i la forma com cadascú l’entengui, es dóna per suposat ( com el valor a les cartilles de la mili), però el que importa són els recursos per atendre les persones i les necessitats del país (només faltaria…).
Comentaris