La gravetat de Francesc Serés



“La força de la gravetat “ (Quaderns Crema 2006), del jove i ja madur literàriament Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1.972), és la força de la narració, la hipnosi d’uns escenaris transversals i diversos, en l’espai i en el temps, que de tan concrets són universals, d’uns personatges que de tan arrelats al seu lloc esdevenen incapaços de separar-se de les circumstàncies que els condicionen i els pesen com el plom, estirats cap avall per una doble força de la gravetat. El prototipus podria ser el protagonista d’un d’aquests disset contes (“La revolució”), en Guiu Vidal, que el dia de la seva jubilació, després de treballar més de cinquanta anys al Vapor, està decidit a explicar als companys, en la festa de comiat, que en realitat havia estat un desgraciat, que havia malmès la seva vida dins d’aquella fàbrica, però al final acaba plorant com un nen, vençut per l’emoció, despertant només "un sentiment de pietat per aquell home, pensaven, que no se’n sabia avenir de deixar la fàbrica". Com el Feliu (“El país”), que no deixa de capbussar-se per fugir, i aprofitar-se, de l’estultícia dels turistes de la costa. Com el Manel i l’Amanda (“La torna”), que amb prou feines poden sortir-se’n, de les seqüeles dels seus accidents a la feina. Com el pidolaire que acaba sota les rodes d’un camió emportant-se amb ell el secret de les claus (“Les claus”). Com el Colomer (“La cursa”) que s’estimba a la cursa de bicicletes , obsedit per la preocupaió del seu pare perquè no hagi d’anar a la fàbrica. Com la filla del Tomàs i l’Elvira, lligada al secret de la seva violació i a la mort del seu violador per un eixam d’abelles (“Les abelles”). Com en Dexeus, el vigilant del port (“Les banderes”), assegut dalt de tot de les bobines de coure. O la remeiera, la Senyora Rosa, que li explica a l’Eudald que el seu do consisteix en l’acumulació sobre el seu propi cos dels mals dels altres, i que voldria traspassar-lo a qui sigués capaç d’arribar fins al final (“El do”, excel.lent ). O el vigilant circumstancial de la torre de guaita, hipnotitzat per un esparver (“La gran esperança blanca”). O en Climent, envalentit per la venjança del foc (“El foc”). O el viatjant de productes de perfumeria que es queda sol a la carretera quan tanquen els barracots de les mines (“La carretera”). O la veïna del Cap del Món, anomenada Barcelona, que li conta a l’Eulàlia els secrets de la seva estrafolària terrassa, emparada a la nit per la llum de la rosassa de Santa Maria del Mar (“La llum”). O el doctor Mallart, que ha de passar la nit vetllant la nena dels Miralles (“El metge”). O com l’amant de la mare del Miquel, la Maria, atret irresistiblement vers aquesta pel corrent agònic de la mort del company (“L’amort ”, amor i mort en un sol terme, que remet a la doble cara de l'espai vital en el que es desenvolupa, potser el millor conte del recull ). O com la Pilar i el seu amic d’adolescent, units i enfonsats pel llast de la mort d’en Ramon (“El llast”). O, finalment, com l’encarregat del muntatge de l’arbrat dels Jocs Olímpics que el dia de la inauguració a les grades de l’estadi no pot resistir la gravetat de la son (“La fi de la festa”)

Subratllo amb negreta els protagonistes perquè són noms dels de tota la vida, alçats com estaques en les parcel.les de l’experiència comuna dels últims quaranta o cinquanta anys en el nostre país. En cada un dels contes s'hi veu un treball important d'informació i documentació prèvies, d'aproximació als escenaris dels fets, molt distints i distants entre si. El narrador adopta en alguns l’anonimat de la tercera persona, i en altres el recurs més comprehensiu de la primera (jo), i fins de la segona persona (tu), fent transcórrer la narració com una interpel.lació que va del personatge a l’autor i de l’autor al personatge, ubicant el lector en diferents punts de vista que l'hi van modulant la intesitat del relat. Llegint aquest llibre he recordat la capacitat narrativa de Jesús Moncada, com si em trobés de cop amb un clàssic totalment desconegut. Perquè el llibre està escrit amb la voluntat i la força dels clàssics. I potser en aquesta voluntat alguns hi trobaran el seu major defecte, la manca de referències a la modernitat més quotidiana, i més urbanita. Però per això ja tenim els altres autors mediàtics, els que ens omplen d’acudits sense arribar ni a les soles de les sabates de l’elaborat llenguatge de Francesc Serés.

Comentaris

Cesc Amat ha dit…
Veus, sabia que l'havíem de comprar, jeje

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat