Despropòsits entorn d'una farinera



"Ja fa temps que a Mataró

patim d'una farinera

que fa molta polseguera

i ens empolsa la raó

traient-nos de polleguera".

(anònim popular de la segona meitat del S.XXI)

A Mataró fa un temps que hi ha malestar, concentrat entorn de l’afer “Can Fàbregas” i les seves derivacions socials i de política municipal i veïnal. Tot comença amb l’acord municipal sobre la instal-lació del Corte Inglés al solar de l’antiga farinera de “Can Fàbregas i de Caralt”, les naus de la qual estan catalogades amb la máxima protecció en el Pla especial, i per tant sotmès a les limitacions de la Llei 9/93 del Patrimoni Cultural Català pel que fa al règim de protecció dels béns immobles catalogats d’interès local. El que vol dir que al seu dia es va procedir a la declaració d’aquesta fàbrica com bé cultural d’interès local mitjançant el corresponent Expedient Administratiu, amb l’informe favorable d’un tècnic en patrimoni cultural (ara no ve al cas, però algú ens hauria d’explicar el zel catalogador que durant un període sembla que va temptar els operadors municipals per considerar béns immobles d’interès local, amb la màxima categoria, alguns béns que, per les seves característiques arquitectòniques i per l’escassa o nul-la referència en la percepció ciutadana i dins l’espai urbà, potser no ho mereixien, vistos els problemes que després han originat a l’hora de reordenar la ciutat). Davant l’oferta del Corte Inglés es decideix en un primer moment, considerant la favorable repercussió econòmica que aquest fet pot tenir per la ciutat, procedir a la descatalogació de la fàbrica. El cas és que de la mateixa manera que es va catalogar, i seguint el mateix procediment administratiu que senyala l’article 17 de la Llei del Patrimoni Cultural Català, es podia descatalogar, és a dir, deixar sense efecte la declaració de la fàbrica com bé cultural d’interès local i procedir al seu enderroc, amb l’informe previ favorable del departament de Cultura de la Generalitat.

Axí les coses, sorgeix la plataforma “Salvem Can Fàbregas”, com un instrument raonable, i probablement necessari, per salvaguardar la integritat que correspon a aquesta edificació declarada d’interès local, mereixedora de la màxima protecció segons la normativa vigent. Els primer escrits de la plataforma en aquest sentit són d’una lògica aplastant. Segurament per això, i per la dificultat de tràmit administratiu que podia significar el procés de deixar sense efecte la declaració de bé immoble d’interès local, i també pensant en l’interès objectiu de preservar una part de la tradició històrica industrial de la ciutat, el govern municipal es replanteja la descatalogació i encarrega un informe sobre la viabilitat de la seva conservació mitjançant trasllat a un solar proper, informe que resulta ser positiu i que obté l’autorització favorable de la Generalitat en el sentit que es pot fer sense necessitat de descatalogar. L’article 37 de la mateixa Llei del Patrimoni Cultural Català preveu, en efecte, unes condicions de desplaçament dels béns immobles d’interès nacional, i per tant no hi ha dubte que el trasllat, amb les condicions exigides, és també possible respecte dels béns d’interès simplement local. Fins aquí tot normal, com també és normal l’adhesió de la Federació d’Associacions de Veïns als propòsits de la plataforma de mantenir la fàbrica catalogada i al seu lloc. Val a dir que molts ciutadans segurament es voldrien estalviar el cost que aquest trasllat comporta (per bé que en principi l’hauria d’assumir el particular industrial o comercial interessat en l’adquisició i explotació del solar amb la fàbrica traslladada). He sentit molts comentaris de la gent del carrer que diuen que ja n’hi ha prou de Can Fàbregas i que si ha d’anar a terra, que hi vagi, comentaris que demostren que aquesta fàbrica del 1.879 no és un referent, des de cap punt de vista, per a un gruix considerable de la població ( des que va deixar de funcionar com empresa particular no s’hi ha fet mai res d’interès local, rodejada per una tàpia que la sostreu de la visió dins el paisatge urbà, amb un interès arquitectònic bastant relatiu, d’estil eclèctic, segons el qualifica un informe de la mateixa plataforma). Aquest sector de població hauria preferit, per tant, que el govern municipal hagués tirat endavant la descatalogació i l’enderroc, entomant el cost social i electoral de les crítiques d’altres sectors minoritaris i de la campanya en contra de la plataforma. Malgrat tot, el govern municipal decideix tirar endavant el trasllat entenent que és la millor forma de fer compatibles els interessos en joc. Al final d’quest primer recorregut es pot dir que es dibuixen dues alternatives, totes dues condicionades pels termes de l’acord amb el Corte Inglés (respecte del qual no he sentit que ningú en reclami el document, o potser l’Ajuntament l’ha donat a conèixer i jo el desconec...) que no deu preveure cap altra ubicació del centre comercial que no sigui la del solar de Can Fàbregas: o es trasllada la fàbrica i tenim Corte Inglés, o no es trasllada i no tenim Corte Inglés.

A partir d’aquí comencen els despropòsits, no per la posició que cadascú és lliure de prendre i defensar amb relació a aquestes alternatives, sinó per les formes com es porten a terme les expressions de desacord de part de la Federació d’Associacions de Veïns i de la plataforma, formes que al meu entendre saben que no es pot mantenir Can Fàbregas al lloc actual i que malgrat això continuen amb una defensa a ultrança de les seves posicions que els permet una crítica política radical del govern municipal a través de la desacreditació d’un dels seus regidors més significats, precisament el regidor d’urbanisme i primer tinent d’alcalde, que no ho era al moment d’inici de tot aquest procés.

Primer despropòsit: la Federació, que manté una pèssima relació amb el govern municipal segons reconeix el seu president, i una guerra oberta a rel del reglament d’usos dels centres cívics, fa públic un escrit en el que acusa aquest regidor d’haver ordenat directament l’entrada a registre d’un manifest emès per sis presidents d’Associacions de Veïns; d’orquestrar una moguda, amb l’ajuda del regidor de Participació, per atacar el moviment veïnal, i d’incórrer en diversos delictes per haver fet servir noms d’altres persones sense informar-les i haver obligat un funcionari a segellar un manifest per entrar-lo a registre ( tot el qual equival a acusar el regidor d’haver falsificat un document entrat per força a registre per interessos partidistes). L’acusació és gravíssima, no té cap fonament, perjudica de manera il-lícita la imatge i la vàlua del regidor, senta un precedent desastrós sobre la forma d’actuar de la Federació, malmet encara més les precàries relacions amb el Govern municipal i mostra una imatge desaforada i gratuïtament ofensiva de la Federació davant la població. Més que un despropòsit majúscul són ganes de fer mal a una persona amb finalitats polítiques, és a dir, cau de ple en allò que tant recriminem justament als polítics: en política tot s’hi val. Es por parlar de calúmnia (l’atribucció d’un delicte a algú amb despreci temerari de la veritat). És evident que entre les Associacions de Veïns federades hi ha discrepàncies, legítimes, com ho demostra el fet que sis presidents d’un total de catorze signin un manifest contrari al posicionament favorable a la plataforma; també és evident que aquests sis presidents van ratificar el manifest, el seu contingut i les seves signatures, i el van acabar presentant al registre amb tots els requisits. Tots els que treballem sovint davant registres públics estem tips de presentar escrits d’altres persones que sempre són subsanables. Seria absurd que per aquest fet se’ns acusés de delinqüents i falsaris. No és de rebut traslladar al govern municipal, per via d’un regidor que s’utilitza de cap de turc, les tensions internes de la Federació per burxar en les ferides obertes de les males relacions amb l’Ajuntament.

Quan sembla que disminueix el rebombori de l’atribució de delictes al regidor, se’n munta tot seguit un altre. Segon despropòsit: la plataforma acusa al mateix regidor d’haver participat fa mesos en les votacions favorables a la reordenació urbanística del sector de Can Fàbregas, essent així que se n’havia d’haver abstingut per raó de parentiu amb dos oncles de la societat “Naves Biada”, propietària de la fàbrica. És materialment cert que segons el règim jurídic de les Administracions Públiques els principis de neutralitat i d’evitació de l’aparença de parcialitat obliguen a les autoritats i al personal al servei de les Administracions Públiques a abstenir-se en aquests supòsits de parentiu, i en d’altres. El que passa en aquest cas, però, és el que el regidor (que llavors no era regidor d’urbanisme) acredita documentalment que quan es va adonar d’aquest fet, i que podia incórrer en incompatibilitat, abans que ningú ho denunciés, ho va posar en coneixement del Secretari municipal que el va informar perquè s’abstingués en les successives deliberacions i votacions, el que efectivament va fer. És a dir, no hi pot haver infracció administrativa, per manca d’intencionalitat, molt menys tenint en compte (com també consta documentalment) que la seva participació en les votacions va ser irrellevant quant al resultat. No hi ha cap fonament per acusar el regidor de contribuir a l’enriquiment dels seus familiars, encara que sigui cert que eren propietaris de la fàbrica des de feia més de vint-i-cinc anys(des de 1982 !) i hagin vist substancialment incrementat el valor d’aquest patrimoni per raó de les plusvàlues generades durant tot aquest temps. ¿Quin propietari de la zona, de solars semblants a la ciutat, no s’ha vist afavorit pel mateix fenòmen ? A aquest fet intranscendent se li vol donar un relleu especial traient-lo de context, relacionant-lo i magnificant-lo amb les brases de l’afer de l’atribució de delictes anterior, amb idèntica intencionalitat de desacreditar gratuïtament. Una vegada més, tot s’hi val per anar sumant.

Capítol a part mereixeria la irresponsabilitat demostrada per l’oposició, afegint-se eufòrica al carro de les acusacions per obtenir protagonisme, prenent per tontos a la major part de ciutadans. Demanen la dimissió, i comissions especials i obertura d’expedients que no porten enlloc i que demostren que no tenen res més a fer ni res que els preocupi substancialment per la millora de la ciutat. Qualsevol advocat que no vulgui jugar políticament amb les demandes sap que és impossible obtenir la nul-litat dels acords presos amb la participació d’algú que s’havia d’haver abstingut si aquesta participació (voluntària o involuntària) ha estat irrellevant. Com també hauria de saber la plataforma que és inútil impugnar una resolució de la Generalitat sobre la base de la suposada falta de competència d’un tècnic que emet un informe formant part de la Comissió de Patrimoni. És paradoxal veure com les posicions més radicals recorren sovint als procediments aparentement més legalistes per continuar el merder.

Acabem. No és possible la regeneració política que tots voldríem si no es renoven els mètodes espuris que han posat de manifest algunes xarxes i grups de pressió de la nostra ciutat en tot aquest afer.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat