Viure i morir amb dignitat


El cas de Madeleine Z., la vídua de 69 anys, francesa resident a Alacant, que patia des de 2001 d’esclerosi lateral amiotròfica, malaltia degenerativa i progressivament paralitzant, i que el passat divendres dia 12 es va suicidar a casa seva prenent-se un còctel de medicaments que li va proporcionar la mort sense dolor, acompanyada de dos voluntaris de l’associació pel Dret a Morir Dignament, ve a posar altra vegada sobre la taula la qüestió de la regulació de l’eutanàsia i del suïcidi assistit. Madeleine no es trobava en fase terminal, si bé ja necessitava la cadira de rodes i es veia a sobre les inevitables, i per ella insoportables, limitacions de tota mena a què estava abocada, la pèrdua progressiva d’autonomia i la necessitat de passar a dependre dels altres en els actes més elementals de la vida quotidiana. Deia Madeleine que ella no volia dependre de ningú, acabar permanentment en una cadira de rodes, que li haguessin de "rentar el cul cada dia": volia morir amb el cap ben alt, de manera congruent amb la vida tan activa que havia tingut.

Tot el respecte per la decisió de Madeleine Z. Moltes persones en una situació igual o molt pitjor que la seva prefereixen lluitar decididament per conservar la vida, assumint la dependència dels altres. Però el cas de Madeleine no és un cas d’eutanàsia sinó de suïcidi. I penso que de suïcidis, malauradament, se’n donen cada dia entre nosaltres, persones anònimes, torturades físicament i síquicament, quasi sempre en situació de manca de llibertat personal, que en la més absoluta soledat opten per treure’s la vida. Aquest fet ni està penalitzat (sí que ho està la inducció al suïcidi) ni pot ser objecte de regulació, i per aixó no acabo d’entendre la insistència en publicitar durant tres dies consecutius el fet de la Madeleine Z. per forçar altra vegada el debat sobre l’eutanàsia, que és el que està fent El País (encara avui hi ha un article de Pilar Rahola sobre el tema, "Madeleine, homenaje a la vida").

Més tard o més d’hora potser s’haurà d’emprendre la regulació de l’eutanàsia, amb els peus a terra i mirant de no perjudicar els més febles. És significatiu que la dificultat més greu que troben els metges en la legalització de l’eutanàsia, segons publicava ahir aquest mateix diari, per davant del problema ètic i de la mala utilització que se’n pugui fer, sigui la possibilitat de vulnerar els drets de les persones en situació de fragilitat. Es vulgui o no, quan es parla d’eutanàsia (la bona mort) es posa en joc un concepte de la vida: s’hauria d’evitar córrer el risc de valorar la vida sobretot des de l’òptica de l’autonomia personal absoluta, oblidant les limitacions i la necessitat de relacions que des que naixem ens constitueixen com a persones. No s’han de netejar també els culs dels nadons, no se’ls ha d’ensenyar a caminar i a parlar? Què s’ha perdut entre el començament i el final de la vida perquè les necessitats que acceptem en els petits passin a ser càrregues insoportables en els grans i en els malalts? Si la vida és només una cosa que es disfruta en determinades condicions, la banalitzarem de tal manera que podem passar a menysprear-la en situacions de fragilitat. Llibertat per morir amb dignitat, sí. Però no es donarà aquesta llibertat si no s’han esgotat totes les condicions perquè tothom disfruti del dret a viure dignament, i a rebre les cures pal-liatives que calguin en les situacions límit i teminals. Podríem caure en la distinció hipòcrita entre la dignitat de viure "per mi" que estic en condicions i la dignitat de morir dignament "per tu" que ja les has perdudes. En aquest "tu" sempre s’hi trobaran els més febles. Molt més prioritària que la Llei de l’eutanàsia era la Llei de Dependència, ja aprovada, i encara més el desenvolupament del Pla Nacional de Cures Pal-liatives aprovat al si del Consell Interterritorial amb el vot unàmim de les CCAA i del Ministeri de Sanitat el desembre del 2000.

Tot el respecte per la decisió de Madeleine Z. Com abans per les decisions de Ramón Sanpedro, de Jorge León (que tenia un bloc), i de molts altres, que van decidir posar fi a la seva vida quan les condicions per continuar vivint ja no els eren acceptables. Sense posar en qüestió la conveniència de la regulació del dret a poder decidir en condicions extremes, en estat de plena lucidesa, valoro tant o més l’esforç dels qui lluiten per conservar-la, a vegades contra tota esperança, com José Carlos Carballo, tetraplègic de 39 anys, afectat d’infart cerebral, amb "síndrome de captiveri", limitat en tots els moviments del cos, inclòs el de les cordes vocals, però amb les facultats mentals intactes, que ha recuperat la capacitat jurídica davant els tribunals per poder exercir tots els drets com a ciutadà gràcies al moviment de les parpelles i d’un dit que li permet comunicar-se per ordinador, o els pares del nen Lucas, afectat per la malaltia de Pompe, dolència genètica consistent en la falta d’un enzim que provoca l’acumulació de glúcid en els músculs i els pulmons, impedint el moviment i la respiració, i que contra tot pronòstic ha superat els quatre anys d’edat. Hi ha assaigs de teràpies gèniques i amb cèl-lules mare que poden ajudar aquests malalts; mentrestant, la lluita per tirar endavant els revesteix d'una força que ens ajuda a entendre millor la dignitat de morir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat