Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2006

No està sol

Imatge
En el discurs de presa de possessió, en un ambient entre auster i expectant, el nou President de la Generalitat ha citat el Salvador Espriu de "La pell de brau" : “no esperis mai/ deixar record/ car ets tan sols/ el més humil/ dels servidors”. Trencador compromís en un escenari en el que sovint sembla que el que més importa no és potser deixar record però sí deixar constància del lloc que s’ocupa. Servidor del bé públic. M’agrada el repte. Com m’agrada el retorn a Espriu, a Sepharad, a Sinera, la invitació a sortir del laberint i a recuperar les hores perdudes, sota la calma dels xiprers i amb el mar i la barca per companyes. En aquest repte alguns el veuen tan sol que ni tan sols han volgut aplaudir-lo en senyal de benvinguda. Però jo no el veig sol sinó ben acompanyat. Com en els versos de Dant que Espriu cita al començament de “Les Hores”, repetiria : “No sé qui és, però sé que no està sol” .

Cançó del silenci

Imatge
Fores al principi l’amiga del verb, serventa amorosa del so i de la parla, càlida companya de la veu que es perd fonent-se a l’entranya de cada paraula. Balma protectora d’allò que no es veu, espai infinit sense imatges ni història, matriu creadora on habita la deu que m’obre al desig, la raó i la memòria. Sospires i vius amb només dues notes, la remor de l’aire bleixant entre els arbres i el soroll de l’aigua que aculls i bressoles. Hi ha un deix de pau nova suspesa a les branques i una calma fonda que ignora les hores estesa al compàs de les teves besades. C.A.

Oportunitats i rectificació

Imatge
Fa uns dies l'Antoni Basses entrevistava el noi cap de llista de Ciutadans a Catalunya Ràdio, i entre pregunta i pregunta vaig escoltar com l’entrevistador feia a l’entrevistat aquest raonament: “No po dreu discutir que gràcies a la igualtat d’oportunitats que hi ha a Catalunya Montilla pot ser President de la Generalitat… A Estats Units, per exemple, cap negre no ha arribat a ser President…” . No em va relliscar l’argument. Ràpidament se’m van posar en funcionament tots els mecanismes de resposta subjectiva que, de forma potser massa susceptible, tinc sempre a punt. I se m’amuntegaren les objeccions: com és que un comunicador com l 'Antoni Basses ha arribat a assumir acríticament la tesi d’en Mas durant la passada campanya electoral, segons la qual gràcies a la feina d’integració de CiU durant tants anys els immigrants d’altres punts d’Espanya poden gaudir dels mateixos drets que els catalans i ser candidats a presidir la Generalitat ? Què ha passat perquè s’interioritzi am

En un sol dia

Imatge
Tres comiats en un sol dia: el de Joaquim Xicoy , d’UDC, qui fou President del Parlament, el de l’escriptor Jordi Sarsanedas i el del company advocat Bigorra. Pel que els coneixia, de forma fragmentària i indirecta, llevat de l’encara jove company Bigorra a qui, però, només vaig tractar esporàdicament, tots tres han fet la seva feina, demostrant una vegada més, com ha deixat escrit Sarsanedas, que “Viure, ningú no viu de franc”. Un sol dia L’esclat del dia. Res més. Un sol dia rotund i quiet damunt la meva mà i dins la seva glòria. Grill rere grill entre l’índex i el polze, em nodreixo de la seva llum pausada, inacabable, fins a la fi del món. (Jordi Sarsanedas, del poemari “Silenci, respostes, variacions” , 2005) Pintura: Narcís Comadira

Records a la banyera

Imatge
Bonnard: "Nu al bany amb gos" Diuen que una imatge val més que mil paraules, però moltes vegades et trobes que unes quantes paraules sobre una imatge t’ajuden no només a comprendre la seva raó de ser sinó també a connectar-t´hi a partir de la pròpia experiència, i llavors l’obra contemplada apareix amb tot la seva esplendor. Així ho devia pensar John Banville quan posa en relació els records del protagonista de la seva novel-la “El mar” ( edicions Bromera ), Max, entorn de la seva dona malalta, Anna, amb la pintura de Bonnard “Nu al bany amb gos ” en la que reprodueix, com tantes altres vegades ho havia fet, l’escena domèstica de la seva dona Marthe banyant-se: “ En “Nu al bany amb gos”, començat el 1941, un any abans de la mort de Marthe, i no completat fins al 1946, ella jeu allà, rosada i malva i daurada, una deessa del món flotant, atenuada, sense edat, tan morta com viva, i al costat d’ella, sobre les rajoles, el seu gosset marró, l’esperit en forma animal, un dac

Cançó de la llum

Imatge
Ho ets tot : el brotar de la fulla i la flor, l’arrel feta escorça, el fons i la forma, els colors dels núvols brollant a la font, el contorn amable de l’aigua rugosa. Saltes i no pares amb la tarda dolça, et filtres, t’amagues i tornes quan vols, em prens i m’abraces i em beses a l’ombra fent-se’m fonedissa la pell del teu cos. Revers transitable vers totes les coses, del front de l’albada al fons de ponent, mirall i finestra, claror de les hores, gràvida certesa dins la nit caient, quan sobre l’estora de les fulles mortes s’adorm la fageda en somni indolent. C.A.

"Merma !"

Imatge
Mas considera que la formació del Govern d’Entesa significa “una certa merma de l’estructura política democràtica de Catalunya”. “ Una certa merma” , és a dir, un nivell indefinit però suficient per crear un dubte sobre la manca de legitimitat d’aquest Govern. El que em sorprèn, però , és el terme “merma ” que, com sospitava, no trobo en cap dels diccionaris de català que he consultat, un castellanisme pur i dur. En aquesta hora transcendent per a CiU ens trobem amb què el nacionalisme català de dretes expressa els seus dubtes sobre la legitimitat democrática del Govern en castellà. Un acte fallit, com li sol passar a la dreta catalana, més familiaritzada amb el castellà quan es tracta d’assumptes d’economia i de govern. Si hem de parlar, doncs, de “merma” ( i no de “minva”), veiem que hi ha “mermes ” per tothom: CiU ve “mermant” des de les les eleccions del 92, i en aquestes últimes, que havien de significar la recuperació incontestable, ha perdut el 10% dels votants, si bé el PSC i

La plantofada

Imatge
El rei artur rediviu a la taula convergent ha fustigat l’enemic, perseguit el tripartit, ha blasmat, sense rubor, el carmel i el tres per cent, ha reclamat el govern i ha clamat que l’han traït. Després d’apujar el llistó tot exigint drets històrics, s’esmunyí el murri per sota i a madrid anà corrent, on s’havien d’ajuntar, segons deien els retòrics, els destins del zapatero amb els seus de president. Com que li falten escons per completar la jugada, ha trucat a la moncloa demanant sociovergència, suposant que el pesecé, que ha rebut la patacada, se li hauria de rendir sense oposar resistència. Però heus aquí que a l’acostar-se per veure’n el resultat, sent la mà del pep montilla que li venta plantofada i l’artur, ull de vellut, es queda bocabadat mentre algú de dins li etziba: “no tornis altra vegada !”. C.A.

La resposta

Imatge
Acabada la funció i amb l’escrutini finit, entre molta expectació l’oracle ha parlat i ha dit : “Per sortir de l’embolic us proposo tres preguntes, i escolteu ben bé el que us dic: contesteu-les totes juntes, i quan tingueu la resposta que el vostre senderi us mani haureu trobat la proposta perquè tothom us aclami. PRIMERA Si el soroll de l’estatut va anticipar la consulta, amb el govern bonyegut, digueu-me, com gent adulta: podrà el carod governar, amb mà dreta o amb mà esquerra, si segons ell cal cridar contra el text que tot ho esguerra ? SEGONA Si el mas ha anat al notari i ha fet el seu testament per treure de l’escenari als qui no el facin content, podrà el montilla acceptar la til-la de convergència i conformar-se amb vetllar, des de dins o des de fora, la mòmia de presidència ben exposada tothora ? TERCERA Si els electors s’han cansat deixant mig buides les urnes i el lerroux ja treu el cap per fer saltar les espurnes, qui redreçarà el timó per fer creure que a la barca mana al