Futbol i país

La final de la Copa d’Europa que ha de jugar el Barça a París el dia 17 ha despertat tant d’interès, i tant d’apassionament entorn de les entrades, que ens posa de nou davant l’evidència que som més que un club i potser menys que un país. Probablement, si disposar o no d’una entrada per la final (s’estan pagant preus fora de tota lògica a la revenda) no s’hagués presentat com una qüestió de ser o no ser per als barcelonistes, retroalimentant-se les ganes de l’afició amb la voluntat dels media de ser protagonistes de la moguda, no s’hauria arribat a aquests extrems de paroxisme.

Per un costat, és d’admirar la capacitat d’identificació que desvetlla el Barça, les ganes de participar de les emocions d’una final que es congrien entre els aficionats i entre molts ciutadans que viuen normalment allunyats de l’interès directe pel futbol, però d'altra banda deixa un regust agredolç el constatar que tot aquest impuls social té una base ben fràgil i, segons com es miri, ben banal, al tractar-se d’un simple partit de futbol: de la mateixa manera que s’ha inflat es desinflarà, tant si es perd (que no ho espero) com si es guanya. Si hem de fer cas als mitjans, el Barça mou el país, i el país es deixa moure pel Barça, encara que al cap i a la fi és només un club de futbol.

Ve a la memòria l’entusiasme de Manuel Vàzquez Montalbán pel futbol i pel Barça, com una religió en busca d’un déu, i també l'obvietat que en aquest món de l'esport l’emoció de la comunicació dels sants és cada vegada més teleconduïda. És totalmemt legítim, i segurament ho necessitem de tant en tant, veure en el desplegament del propi equip sobre el camp el desplegament de les capacitats de la pròpia identitat, durant una estona i reduint les projeccions i ambicions als límits del terreny de joc, del dia, l’hora i l’esdeveniment. Una altra cosa és cultivar una idea de país com si fos un Barça en permanent estat d’ebullició.

Viuré intensament la final des de casa, perquè visc els partits com si es juguessin al menjador i jo fos un jugador més, amunt i avall del camp, i espero guanyar. Ja tinc, doncs, l’entrada, ben barata, sense desplaçament i amb dret a protagonisme. La significació de la derrota o la victòria s’esvanirà al cap de poques hores, amb la satisfacció de comprovar que el Barça és un gran equip que representa dignament el meu país (i que potser avui ja haurà tornat a guanyar la lliga).