ERC i el dilema del subjecte col-lectiu



El sorprenent canvi de la direcció d’ERC respecte del referèndum de l’Estatut, passant per un pronunciament a favor del “vot nul polític”(justificat reiteradament en base a què calia evitar de totes maneres sumar el “no” d’Esquerra al “no” del PP, i mirar de posar de relleu el perfil propi com a partit) fins arribar a assumir el posicionament dels militants decantats majoritàriament pel”no” en les assemblees locals, manifesta un problema de fons que s’acostuma a relacionar amb la qüestió de la representació política, plantejant-se si en definitiva pot admetre’s en un partit de govern el funcionament assembleari o de “democràcia directa”. El que ERC va decidir fou ni més ni menys substituir el criteri raonat de la seva direcció, madurat en els corresponents òrgans una vegada mesurats els “pros” i els “contres”, pel criteri resultant de la suma de les voluntats individuals dels seus militants. Va mantenir ERC amb aquest canvi la seva coherència com a subjecte col-lectiu polític ?

En el camp del dret es dóna el que es coneix com “dilema discursiu”, i que consisteix en considerar si a l’hora de dictar-se una resolució per un òrgan col-legiat és millor decidir d’acord amb el resultat de la suma dels vots individuals o d’acord amb la valoració de cadascun dels aspectes determinants que cal tenir en compte abans d’arribar a una posició definitiva. Està comprovat que segons s’utilitzi un mètode o un altre la resolució final pot ser diferent : el resultat de la majoria dels vots individuals pot ser contradictori amb el que s’hauria donat si s’haguessin tingut en compte els elements previs determinants que cada individu hagués considerat.

Aquest dilema ha servit al filòsof irlandés Philip Pettit (“Una teoria de la llibertat”, traduït recentment al castellà, Editorial Losada ensayo) per introduir una interessant reflexió sobre la necessitat de “col-lectivitzar” la raó en els grups o “subjectes col-lectius” que com a tals “subjectes” existeixen i no són reconduïbles a la suma dels individus que els composen. “Col-lectivitzar la raó” en un grup voldria dir no permetre que les decisions es prenguin de tal manera que la disciplina de la raó només s’imposi a nivell individual, amb el risc d’acceptar col-lectivament una proposta que en la valoració dels elements determinants hauria de ser refusada. Perquè en tant que “subjecte col-lectiu” tot grup arrossega una història de decisions i compromisos, i ha d’evitar el recurs a la revisió no raonada dels compromisos adquirits en el passat, i si vol mantenir-se com un subjecte fort es veurà obligat a emetre judicis i a prendre decisions en consonància amb el que exigeix la consistència i la coherència dels judicis que s’hagin emès anteriorment.

Els grups que “col-lectivitzen” la raó, continua Pettit, són “col-lectius integrats”: integren els seus membres segons estructures col-lectives d’opinió i de presa de decisions que respecten l’exigència de racionalitat a nivell col-lectiu. L’altra cara de la moneda són els grups que deixen la raó col-lectiva de banda i opten per individualitzar-ne l’ús: els “col-lectius agregats” o, simplement, conjunts.

El que és clar, doncs, és que el judici col-lectiu d’una integració social pot no ser una prolongació dels judicis individuals emesos per cadascun dels seus membres. Hi pot haver una discontinuïtat entre les intencions raonades d’un col-lectiu integrat i les intencions individuals dels seus membres. Només els “col-lectius integrats” constitueixen interlocutors vàlids, mentre que els “col-lectius agregats” no són coherents amb els judicis i els actes prèviament duts a terme. Aquests “col-lectius agregats”, afirma Pettit, tindran sempre un “jo” débil, incapaç d’estar a l’alçada dels compromisos adquirits històricament, de portar a la pràctica el “control discursiu” de la seves raons en les relacions amb les altres persones, col-lectius o institucions.

Considerant la trajectòria d’ERC com a partit de govern en el passat , i l’assumpció de responsabilitats de present en el mateix sentit, compromesa en l’elaboració del nou Estatut i en la seva futura aplicació com a membre del Govern, no em resisteixo a passar per alt les reflexions de Pettit i concloure que en deixar tot el poder de decisió a les seves bases i militants, com una suma de voluntats individuals, ha optat per no “col-lectivitzar la raó”, per comportar-se no com un “col-lectiu integrat”, responsable, a l’alçada dels compromisos adquirits com a partit integrant del Govern, sinó com un “col-lectiu agregat” que no ha controlat adequadament el seu “dilema discursiu”. S’ha desviat dels compromisos adquirits, suma el seu “no” a la intenció del PP d’aconseguir l’aturada de la reforma amb la conseqüent confusió política que se’n pot derivar. En aquests dos resultats (aturada i confusió), si guanyés el “no”, coincidirien del tot.

La reflexió es podria aplicar també al tripartit en coalició de govern. Es diu que falta “cultura” de coalició. Potser el que ha faltat és aquesta “raó col-lectiva” de què parla Pettit i que tot grup necessita per fer front als seus compromisos si vol actuar com un “col-lectiu integrat” i no com un simple agregat de partits amb interessos individuals que sovint són discontinus respecte de les necessitats del país. Maragall va demostrar que tampoc podia controlar el “dilema discursiu” del seu Govern, perquè no havia pogut formar un “col-lectiu integrat”, quan va advertir que les decisions al si del Govern es podrien acabar prenent per majoria: majoria dels vots particulars del grup, prioritzant la raó individual dels membres agregats per sobre de la “raó col-lectiva”.
Pintura : G.Michael Binns, " Dilema"

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat