Negre



L’exposició " Perecoll, 30 anys de negre" a l’Ateneu de la Caixa Laietana m’ha fet pensar en el cas clínic que comenta el neuròleg Oliver Sacks ( "El cas del pintor cec al color", dins l’obra "Un antropòleg a Mart", Ed. Anagrama), l’experiència d’un artista de bastant d’èxit que als seixanta-cinc anys va patir una acromatopsia, dolència molt inusual que consisteix en una ceguesa total als colors per una lesió cerebral, com a conseqüència d’un accident d’automòbil. El Senyor I. va passar a veure el món només en blanc i negre, o més exactament en una gamma que anava dels grisos pàl.lids als més intensos i totalment foscos; havia perdut el coneixement dels colors, ell que havia treballat tota la vida amb els colors. La seva desesperació a l’hora de transmetre com era el seu món el va portar a crear una habitació totalment grisa, un univers gris, al seu estudi. Després de fracassar en un primer intent per continuar creant amb el que li quedava de la memòria dels colors, el Senyor I., malgrat lamentar la profunda pèrdua que això li significava, va arribar a considerar que la seva visió s’havia tornat "altament refinada", "priviligiada", contemplant un món de pura forma, sense la confusió que aporten els colors. Veia com destacaven davant els seus ulls certes textures i estructures subtils que en presentar-se rodejades de colors normalment queden obscurides per a les persones amb visió normal. La seva escorça visual primària estava essencialment intacta, ja que tot el dany se li havia produït a l’escorça secundària i a les seves connexions, parts essencials de les que depenen totes les nostres percepcions del color, tota la capacitat d’imaginar-lo o recordar-lo, tota la sensació de viure en un món de colors.

Aquesta creació de pura forma, allunyada de la distracció dels colors, matisada per la riquesa de tonalitats que li confereix la diferent lluminositat segons l’angle des del qual se la contempla, es pot intuir justament en l’exposició de Perecoll. Però no és aquest aspecte estètic el que m’interessa, sinó el de l’experiència de submergir-se en el negre, allò que de primeres prendríem com la negació de la realitat, per trobar vies de creació que se´ns escapen en una visió quotidiana i acolorida, normalment superficial, de les coses. La Mediterrània que pinta Perecoll no és negra perquè la representa de nit , sinó perquè per a ell "és" negra, de la mateixa manera que per a Homer el mar "era" de color de vi. De vegades cal alliberar-se dels colors per comprendre les formes. Veure-hi negre no ha de voler dir necessàriament ser pessimista.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat