L'edat de foc

Una dona africana mostra el seu dolor davant l'edifici incendiat a París

És pels teus ulls que hi veig més enllà de tota raó,
parla per mi la teva veu de dona desolada
i a través teu em trobo aquí, al bulevard roent,
rendit al foc, tomba fulgent d’infants amuntegats.

Veig els cossos menuts i oloro l’aire fumejant
mentre penso amb els teus pensaments, buscant àvidament
un punt final que no es lliuri a la mort predestinada,
que sigui somni, just abans del seu desvetllament.

Perquè són morts però el seu esperit els protegeix,
són enterrats i caminem sobre els seus rostres negres,
però esperen que passem per redreçar-se altra vegada
travessant l’escorça de la terra fins assolir,
ja per sempre, la seva inexpugnable edat de foc
infantada per tots els que han de créixer de les cendres.




"Són els meus pensaments el que tu penses, la meva desesperació el que sents i també els primers aleteigs de benvinguda a allò que sigui que posi fi al pensament:el son, la mort".
(J.M. Coetzee, "L’edat de ferro")

Comentaris

Pedro ha dit…
http://www.avui.com/cgi-bin/resultat?http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/31/50537.htm
Molt fort
Pedro ha dit…
http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2005/New_Orleans/New_Orleans.htm

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat