Papes i papanates


No cal dir que la reacció mediàtica a la mort de Joan Pau II i posterior elecció del successor potser ha donat massa per suposat que tots érem molt papistes, que això interessava, o havia d’interessar, a tothom, i per tant s’havia d’oferir fins a l’últim detall del que passés. Esfumats els moments àlgids d’aprofitament mediàtic, les coses van tornant a la normalitat, el papat queda en un distanciament respectuós per a molts, en un punt d’expectativa per a altres, i en una llunyania entre incòmode i estranya per a molts més. D’aquesta saturació mediàtica alguns ja en comencen a treure lliçons il-lustrades sobre el papanatisme dels papistes, en una reacció pendular que suposa també que tot ha estat pura creació artificial, lliurament càndid al que els media ens han volgut presentar com a criteri de construcció de la realitat, apuntant a la buidor a què irremissiblement estem condemnats tots els ingenus que ens hem deixat portar per aquest allau de focs d’artifici; això sí, disculpant-nos de l’error perquè, diuen, era inevitable. On acaba la ingenuïtat candorosa d’uns, comença el papanatisme il-lustrat dels altres que ens volen fer veure que tot és pura il-lusió.
Dos exemples :
Segles de trinxera.

El polièdric E.Haro Tecglen ("El País" d’ahir) titula la seva columna "¡Ratzinger!" (així, entre rabiosos senyals d’admiració, com si diés "aixafats!" o "esteu perduts!"). I sentencia "què us pensàveu que seria?", per acabar amb una frase lapidària : " L’Església s’atrinxera; fa bé, perquè té els segles comptats". Suprema lliçó d’història i de lucidesa intel.lectual. Efectivament, l’Església ha comptat tots els segles des que va començar, tants com vint i escaig segons els nostres calendaris, però de cara endavant tot fa preveure, segons aquest àugur, que li queda poc temps de vida, que ja li han passat totes les ocasions i s’anirà esmorteint a les trinxeres. El mateix àugur il.lustrat no gosa, però, concretar per què o per quina ideologia racional serà substituïda.
Pura creació mediàtica.

El sociòleg E.Gil Calvo (també a "El País" d’ahir : "La pasión papista como acontecimiento mediático") ens il.lustra sobre el fet de què avui la percepció pública de la realitat només es construeix mitjançant la celebració d’esdeveniments mediàtics, fets socials excepcionals preparats estratègicament per crear un clima de solemnitat i d’aguda expectació. Així, la mort del papa i l’elecció del successor respon a una de les tres categories amb què els media ens filtren tota la realitat, a la categoria de "coronació" ( investidures, bodes reials, funerals d’estat…); les altres dues categories serien la "conquesta" (l’arribada a la lluna, la caiguda del mur, les revolucions tecnològiques …) i la "competició" (esports, eleccions, declaració de guerra…), segons l’assaig de Dayan i Katz ("Media Events", 1992). De collita pròpia hi afegeix que el funeral del papa volia escenificar el consens impossible després de la fractura per la invasió d’Irak, consens només mediàtic, fictici i fal.laç.
En conclusió, no sé com arribem a ser tan crèduls i ignorants per empassar-nos com a realitat el que els media ens han transmès i que no és sinó pura creació fictícia . La columnata dita de Bernini, que abraça la plaça, era en realitat una reconstrucció en porxada d’un antic cercle esotèric, obra culminant de Foster; la cúpula, meravellosa construcció d’Isozaki; "La Pietà", al vestíbul, graciosa escultura de Botero gentilment cedida per a l’ocasió; els cardenals, esvelts metrosexulas revestits amb dissenys de Miyamoto, dibuixaven una elegant passarel.la que es dirigia al saló sixtí de recepcions , adornat amb pintures de Freud (ja se sap, gloriosa manifestació expressionista de les pulsions inconscients descobertes pel seu avi Sigmund, des de la creació fins al judici final); els cants, última creació reggae que sonava d’allò millor, sobretot els compassos inicials, "Veni creator spiritus, mentes mediorum visita…"
Tot plegat, pura creació mediàtica, sense res al fons. La realitat com espectacle fascinant celebrat pensant en nosaltres, els papanates.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat