Entrades

Urnofòbia i urnofília

Imatge
En el camp de la urnofòbia persisteixen els urnòfobs i en el camp de la urnofília els sempre addictes urnòfils.
En l’extrem dels anomòfils els seguidors més demòfils, els més bregats hispanòfobs, els savis catalanòfils, els filòsofs pocessòfils, i els herois referendòfils a base de paperofília amb vocació d’halteròfils.
A l’altre extrem els demòfobs, els suposats anomòfobs, els imputats hispanòfils, els traïdors catalanòfobs, els filòsofs processòfobs, i els errats referendòfobs a base de paperofòbia amb vocació d’halteròfobs
Entre l’un i l’altre extrem pantofília o pantofòbia, i en l’entremig res de res, ni una trista mitja fília ni una trista mitja fòbia, ni una trista mitja pizza. Això sí, a banda i banda llepafils i llepaculs i sobretot llepacups.
C.A.

Persistència

Imatge
Ahir vadir Puigdemint a l’acte de presa de posició de dos nous membres de la Comissió Jurídica Assessora : “Tot el que vingui de la convicció, el compromís i la persistència ens acosta més a la justícia que la idea de renúnciao resignació, que és el que alguns voldrien, però no els donarem cap tipus d’oportunitat ni possibilitat”. I fent un paral.lelisme amb la lluita contra ETAen els trenta anys de l’atemptat d’Hipercor va afegir: “Si no fos per la persistència de moltes persones, també anònimes, aquest combat no s’hagués guanyat… D’aquí uns anys direm el mateix, hem aconseguit tot elque el poble de Catalunya es va proposar perquè vam persistir i perquè no ens vam resignar i perquè no vam renunciar”. No sé si les víctimes de l’atemptat d’Hipercor poden sentir-se ofeses per aquest paral.lelisme de suposada persistència en circumstàncies totalment diferents, quan és clar que el seu perjudici personal, i la seva superació, no té directament res a veure amb la persistència independentista…

L’hort dels cirerers

Imatge
Montserrat, la Serra de l’Obac i Sant Llorenç, les matrius indelebles del meu primer paisatge tallat amb el cisell dels ulls i els sentiments, a l’hort de Cal Gepic, per sobre les brancades, circumden la mirada en un redol immens que enclou els cirerers a l’ombra de les cases i guarda els vells records dins un silenci dens perdent-se en la quietud i la remor dels arbres.
Vells horts d’un vesprejar rogenc com les cireres, tan lluny i tan a prop dels pares i els germans movent-se atrafegats pel Carrer de la Serra, albirant amb els ulls el futur d’unes mans que s’havien fet joves amb el fruit de la terra i maldaven per créixer remuntant la carena. 
C.A.

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

Imatge
En un referèndum com el que pensa convocar el president de la Generalitat el subjecte consultat és el cos electoral en la seva integritat i materialment és un instrument de participació política. Amb aquestes notes resulta indiscutible que el referèndum a celebrar hauria de reunir de manera imperativa tots els requisits d’una consulta electoral encara que el que es proposi sigui la resposta a una pregunta amb el sí o amb el no. No estem, per tant, davant d’un procediment que es pugui improvisar o que pugui tenir adherències o singularitats pròpies en funció de les circumstàncies del moment o del lloc de celebració sinó davant d’un marc d’exigències inesquivables que flueixen de la transcendència del fet referendari en si mateix, més si tenim en compte le seves conseqüències, i dels antecedents de la legislació pròpia, estatal i internacional, sense les quals el referèndum no podria ser reconegut des de cap instància. No s’hi valdria apel.lar al dret internacional per jusitificar un hi…

Data i pregunta

Imatge
Amb la data i la pregunta ja tenim ben a tocar el designi de les urnes, el somni republicà que un dia la Forcadell proclamà en el Parlament esborronant-nos la pell i trasbalsant-nos la ment.
La data ja és cosa certa i la pregunta depèn de si tindrem paperetes per senyalar el que volem, però una dada és ben segura: hi hagi o no hi hagi papers la resposta a la pregunta no vindrà dels botiflers, vindrà dels republicans que s’han batut per la causa durant una colla d’anys amb valor i sense pausa.
Alguns potser dubtaran si volen el nou estat en format republicà o en format de virreinat. Hi ha fins i tot qui voldria que el procés no acabés mai, una infinita parida amb sota, cavall i rei. La Constitució en tot cas ja té a punt el president per treure´l del seu cabàs així que arribi el moment.
Amb la data i la pregunta no necessitem cap llei ni ens convé tenir cap Junta, nosaltres ja som la llei i quan serem convocats en qüestió de moments serem tots legalitzats com per art d’encantament.
Amb la data i la pregunta el procés fa un g…

La fi del Pacte Nacional i el cant del cigne

Imatge
A la pàgina oficial del Pacte Nacional pel Referèndun es llegeix: “A proposta del Parlament de Catalunya, i amb l’impuls del Govern de Catalunya, el dia 23 de desembre de 2016 es constituí el Pacte Nacional pel Referèndum, que aplega milers d’entitats socials, culturals i polítiques, amb el propòsit d’impulsar un pacte entre els governs de l’Estat i de la Generalitat que permeti la celebració d’un Referèndum eficaç i vinculant, perquè la ciutadania catalana pugui votar sobre el seu futur polític com a nació”. La constitució, doncs, del PNR encara no fa mig any obeeix a un impuls del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat amb la voluntat d’aplegar la representació d’amplis sectors de la ciutadania catalana per obtenir un referèndum pactat, eficaç i vinculant. Després de le feina feta per la coordinadora del PNR, amb l’aportació de més de cinc-centes mil signatures a favor del manifest promogut per la pròpia entitat i el recolzament d’algunes personalitats internacionals…

Cartes

Imatge
Ara que no s’estilen les cartes, els ciutadans de Catalunya hem de veure com ens passa per davant dels nassos el servei de correu portant les noves (o les velles) que s’intercanvien els presidents Carles Puigdemont i Mariano Rajoy. Aquestes cartes són la concreció més clara del nonsense que defineix la política catalana respecte d’Espanya i la política espanyola respecte de Catalunya. No tenen res a dir-se, perquè s´ho han negat tot des de fa temps, però han de fer públic davant dels ulls de tothom la voluntat de desacord permanent. Un exercici solemne d’incomunicació que ens pren el pèl a tots els ciutadans i alhora ens deixa el regust amarg de mantenir-nos al marge dels interessos comuns pels qualsels dos presidents haurien de vetllar. Diu Puigdemont a Rajoy que “creemos que ha llegado el momento imprescindible para que los dos gobiernosse puedan sentar a la mesa a dialogar “, i a continuació li adjunta l’acord del Govern de la Generalitat “mediante el cual se solicita al Gobierno e…