Entrades

El plebiscit personal de Pablo Iglesias i Irene Montero

Imatge
Veient com Pablo Iglesias i Irene Montero han decidit posar els seus càrrecs a disposició dels inscrits de Podemos després de l’assetjament mediàtic a què han estat sotmesos a rel de l’adquisició d’un xalet a Galapagar, caldria preguntar-se pels límits i la diferència de la responsabilitat política i de la responsabilitat moral o ètica. Respecte de la responsabilitat política la decisió comporta un excés de representació que pot posar en perill el futur immediat de la formació. Valia la pena posar en risc l’estructura organitzativa de Podemos per una qüestió que afecta exclusivament elements de la vida privada de dos dels seus dirigents? No podien haver-se trobat arguments polítics i socials per, si no justificar, almenys matisar raonadament l’aparent falta de coherència (que està a la base de la reacció mediàtica) entre el tuiter dirigit el seu dia contra el ministre Guindos i l’adquisició de l’immoble de Galapagar? Probablement les condicions d’accés a les dues propietats són molt …

Dos per un

Imatge
Volíem un president?, doncs ara ja en tenim dos, un de ventríloc present i un altre que tocà el dos. El que encara no se sap és si entre els dos sumen un, si seran dues meitats amb un programa conjunt que de tan provisional i de tan esperitat ja se li veu el final sense cap més resultat, o si l’art de ventrilòquia de Berlín a Barcelona no tindrà cap altra lògica que entretenir la parròquia.
Esquerra Republicana, que s’empassa l’espectacle amb cara de palangana, no n’espera cap miracle: aviaria els bessons per no sentir el Quim Torra parlant de pit i collons, i enterraria a la sorra l’operació Puigdemont que s’engreixa a Waterloo mentre que aquí les presons s’endureixen per més d’un.
Al PdeCat de Pascal se li ha escapat el control i podria prendre mal si sortint d’algun revolt el sotrac puigdemontista li fa perdre les essències i la màgia il.lusionista de l’antiga Convergència.
Dos per un per vendre fum, un espai republicà per mantenir la patum del que sabem que no hi ha i un Torra sense despatx que ha de demanar disculpes i…

Cap a la ruïna sense treure’n cap avantatge

Imatge
“Com que la meva intenció és escriure alguna cosa que sigui útil per a qui vulgui entendre-ho, m’ha semblat més convenient encarar la realitat actual que no pas el que hom es pot imaginar. Molts han imaginat repúbliques i principats que ni s’han vist ni s’ha verificat que hagin existit mai. I hi ha tant diferència entre com es viu respecte de com s’ha de viure, que qui abandona el que fa per prendre el que hauria de fer-se va cap a la seva ruïna sense treure’n cap avantatge” (Nicolau Maquiavel, “El príncep”, Cap. XV).
“En un país embogit per les faccions, sempre en poden quedar uns quants, generalment molt pocs, que conservin el seu judici no corromput per la infecció generalitzada. Moltes vegades no són més que individus solitaris, dispersos, sense cap influència i exclosos per la seva sinceritat de la confiança de les parts; encara que aquestes persones puguin ser les més sàvies, per aquest motiu resulten ser les més insignificants de la societat. Tota aquesta gent és tractada amb me…

Joc

Imatge
Quan finalment voltegen campanes de colors i a les flors les anteres repiquen com batalls donant la benvinguda al joc de primavera, tot el pati dempeus és un envit d’olors, de verds i de vermells, de tiges com caralls que aposten sense por per la il.lusió sencera.
C.A.

Un dualisme perillós

Imatge
En una de les anotacions del període 1980-2014, l’assaig de memòries de Josep Maria Bricall (“Una certa distància”), parlant de la necessitat que Catalunya tingués qui la governés, deixa anar aquesta afirmació: ”Perquè si cal fer un país o cal construir-lo des del govern, es pot tenir la tendència, com els fets ha palesat clamorosament, a iniciar un dualisme perillós, en què hi haurà un país fet i no reconegut, i un país que s’intenta fer i es reconeix abans de fer-se. Llavors la vida social, política i cultural al marge del país per fer sol menystenir-se a favor d’impulsar –i finançar- el país que hom proposa fer. Es deixarà ensorrar si cal el Liceu, els hospitals, l’orquestra, un diari o la vella universitat per tal de privilegiar les cabòries importades des del govern”. I més endavant afegeix: ”Menystenint una tradició que tenia una certa continuïtat a Catalunya des del període de la Mancomunitat, el poder de què disposava la Generalitat des del 1980 no s’ha dirigit preferentment …

Sons

Imatge
Fonts del Llobregat
Broll poderós sorgint d’uns ulls de pedra, lloc somiat on el brogit profund es fa veu del silenci, matriu fecunda de tots els sons de l’aigua, torrent de vida, corrent escumejant que busca ser paraula.



Sant Vicenç de Rus
Vicenç de Rus pica l’ullet sonor a la catifa de verds i pedra roja que li embelleix el gest, un gest coquet d’església presumida, un punt creguda, a sota el Puig Llançada que li coneix la història.


Sant Pere de Montgrony
Per entre boixos, sant Pere de Montgrony es fa cinglera bastint atri i balcó de cara al Pedraforca que de fa segles no pot brandir enlaire sons de campanes perdent-se cingle avall, molt luny de la seva era.
Castellar de N’Hug i Gombrèn

Governants, govern i sistema

Imatge
“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. Quan Josep Tarradellas pronuncia aquesta frase el 23 d’octubre de 1977 des del balcó de la Generalitat restablerta no està pensant en la seva persona individual que fa acte de presència en aquells moments, després de tants anys a l’exili, sinó en el retorn de la institució que representa, del sistema de Govern de la Generalitat restaurat pel decret llei de restabliment que preveia la transferència de competències abans de l’aprovacció de l’Estatut. No es dona la benvinguda a si mateix ni pretén que els que l’escolten li donin sinó que vol que els ciutadans, tots els ciutadans de Catalunya, donin la benvinguda al retorn de la Generalitat. Era el conjunt de procediments, de normes, de facultats, d’estructura de Govern, el sistema de la Generalitat republicana en definitiva, el que retornava, independentment de la persona que el representava, que per circumstàcies personals era Tarradellas en aquells moments, però que hauria pogut ser qualsevol alt…